MADE IN SPAIN?

                                              "Gramenet del beSòs"        

Publicació nº 7 - Octubre de 1992.
De l´Ateneu Llibertari

Manuel Valero Ribes

El Virrei de Sevilla i la Cort d'els seus polítics s'estan venent el país.

Passem a ser un país productor a les nostres necessitats a ser un país consumidor europeu, aquí no queda res "MADE IN SPAIN", només toros y sevillanes, tot està passant a mans estrangeres: Bancs, Seat, Maquinista, etc...

Multinacionals USA y Europees de tota mena ho controlen tot, desde la producció de llet a la d'armament; quan a l'any que ve entrem a Europa de ple dret y puguin entrar tècnics y treballadors, (capitalistes no cal, fa anys que estan dintre).
Que tindrem segur el nostre país? Polítics no podem ser tots, que sembla l'unic segur que hi ha...!

Ja som europeus...! Quina sort pels de sempre...!

A les properes eleccions generals de la Nació i per la mateixa regla de tres que fan les altres coses, també es podrien presentar partits extrangers, inclús es podria escollir entre la Monarquia Borbònica, l'Anglesa, la Belga o la República Francesa...? O no...! Per dirigir el país, has de ser Espanyol...? Per quina llei son els únics que tenen la patent de Spain?. Per què no ens aniria gens malament que en aquest anar i vindre la nostra classe de dirigent quedés aturada o trobés feina al Pol Nord...!.

Hi ha moltes coses que no entenc, i el que tinc clar com obrer, es que cada vegada estem pitjor, tenim un partit al poder que es diu Socialista i en les seves sigles (PSOE) trobe la "O." d'obrer: 
No tenen vergonya, ens estan amargant la vida, tanquen fàbriques cada dia, el poder adquisitiu cada vegada es mès baix, juventut aturada o treball per contracte, marginació, drogues y alcohol per tot arreu i el que això comporta, robatoris, prostitució, etc...

I no tenen prou amb tot l'exposat, que els nostres i simpatics dirigents-per decret i en contra de l'opinió de la majoria dels treballadors-retallen les prestacions de l'atur i la llei de dret de vaga, arreglantse a continuació la paga i els privilegis del seu llarg retir politic; tot un ramat de les classes dirigents en actiu i retirats, viuen com sempre ho han fet de les classes dirigides i per desgracia:
VOLUNTARIS PALADINS DEFENSORS DELS SEUS DOMINADORS.

Maig de 1992
Reescrit al bloc Maig, 2013  

La xenofòbia i nosaltres...

                                      "Gramenet del beSòs"        

Publicació nº 4 - Juliol de 1992.
De l´Ateneu Llibertari

EDITORIAL

L'anomenada "xenofòbia" o odi als estrangers, és un dels productes que ens proporciona la societat capitalista en la qual estem submergits.

En tot el llarg de la història han existit els moviments emigratoris; antigament eren les sequeres que obligaven a marxar de llurs regions, caçadors, pastors o agricultors; l'escassa densidat de poblament i els espais oberts, sense masses delimitacions, feien mes fàcils els assentaments.

Els paisos rics i industrialitzats del nord han estat i són encara l'esperança de la gent sense esdevenidor, però la situació ha cambiat i els trasllats acostumen a ser notoriament tràgics.

Després de la Seguna Guerra Mundial, Europa,la més perjudicada, necessità ma d'obra per empendre la reconstrucció de les ciutats.
Els estrangers de les colònies foren el recurs de França i d' Anglaterra, en tant que Alemanya absorvia espanyols, italians, turcs i d'altres.

Passada aquesta etapa i posada en marxa la competitivitat industrial, comença a haver-hi un excedent de braços. Els joves, normalment ben preparats en estudis, no hi havia lloc per a ells, els quals, mancats de possibilitats d'integració social, tractaven d'evadir-se de la realitat mitjançant les drogues, la beguda, la música i la relació entre ells. Així nasqueren les bandes de barri o de carrer.

L'arribada de gent forània, amb més penúria que la nostra: negres, nord-africans, sudamericans i alguns asiàtics, ocuparen uns llocs de treball que ningú reclamava: feines temporeres, d'escarràs o mal pagades; essent aquesta la causa que els estrangers trobessin algunes ocupacions, en tant que altres, amb menys sort fluctuaven en la marginalitat de la llei.

El caldo de cultiu estava a punt.

L'extrema dreta veia l'oportunitat per anar adquirint ressonància. Aprofitaven certes tribus urbanes, probablement pagades per ells i formar aldarulls de clara tendència racista i violència indiscriminada, al mateix temps que es desmarcaven dels actes vadàlics. 
Així justificaven l'argument de la necessitat d'un règim rígid i dictatorial que garantís la seguretat ciutadana, a imatge del que hem patit durant tants anys.

Ens trobem envoltats d'una societat hipòcrita que predica la caritat cristiana i on llurs excedents aliminticis són destruits perquè no baixin de preu, en tant que més de la meitat d'habitants del planeta es mor de gana.
Que hi ha un eixam de tècnics en atur que podrien ajudar a desenvolupar les economies del tercer mon i en canvi no es fa res per a canalitzar aquests recursos humans. 
Hom argumentarà que en els dos cassos citats, fan falta diners per aplicar-los; però si més no, es mantenen costosos exèrcits amb armament sofisticats que passen al desús per envelliment al cap de pocs anys.

Apel·lem, com sempre, als principis de la raó, de la solidaritat, de la germanor entre els homes per a solucionar els problemes propis del gènere humà, en comptes d'optar per la eliminació dels nostres semblants per la fam o l'assasinat.
La nostra conducta és més infrahumana que la dels depredadors animals. Sembla mentida...

Manuel Valero Ribes

Juliol de 1992
Reescrit al bloc Juni de 2013

LA PAU

                                          "Gramenet del beSòs"        

Publicació nº 5 - Abril de 1992.
De l´Ateneu Llibertari

Eva Valero Lázaro 

dinou anys

Un dia, la meva germana Vanesa de tretze anys em va preguntar:

-Que és la pau?

Realment em vaig quedar bocabadada, sense saber que respondre-li. Però ràpidament em vaig adonar de que ni jo mateixa sabia el que aquesta paraula volia dir en realitat.

Vaig estar una estona pensant e intentant trobar una definició, i seguidament em vaig preguntar:

-Que és la pau?

És alguna cosa que està perduda en el món, que tothom vol i que ningú té. Alguna cosa bella que noté cos, una rosa sense tall, que no té significat.

És satisfacció i felicitat, sinònim d'amistat

És orgull mitificat. 

És un món d'eternitat. 

És alguna cosa que ningú coneix, és un misteri que busca la humanitat. 

És amor, un sentiment d'apropament entre germans, entre pobles, entre nacions. 

És com una carta d'amor entre dos enamorats. 

És un objetiu humanitzat. 

És silenci. 

És un desig molt desitjat.

És la reconciliació.

És el final de la lluita. 

És un mirall tranquilitzant. 

És justicia i comprensió. 

És alguna cosa irreal. 

És agradable i magnifica. 

És un munt de felicitat. 

És símbol de puresa, de puresa humana i espiritual. 

És el contrari del dolor, el contrari de la mort. 

És bandera blanca enmig del mar. 

És una mare per algú. 

És la llibertat de les nacions. 

És una coloma blanca voletejant, irradiant felicitat... 

LA PAU ÉS LA VIDA.

Darrera totes aquestes posibilitats, em vaig adonar de que tot això era alguna cosa sense aconseguir, alguna cosa per la qual el món sospira dia darrera dia, per la cual cosa la humanitat està lluitant continuament, i una cosa depriment al adonar-nos de la impossibilitat que tenim davant d'alguns homes que tenen el poder suficient per aconseguir-ho i fan tot el contrari del que vol la humanitat.

Malgrat això, vaig arribar a la conclusió de que PAU VOL DIR VIDA.

Eva Valero, abril de 1992

Reescrit al bloc per Manuel Valero, juny de 2013