El concepte utopia es refereix a la representació d'un món idealitzat que es presenta com a alternatiu al món realment existent, mitjançant una crítica d'aquest.
El terme va ser concebut per Thomas Moro (1516). L'origen etimològic de "Utopia" no va ser del tot explicitat per Moro, però deixa entreveure un doble joc de significats, ambdós del grec. D'una banda οὐτοπία (οὐ, no; τόπος, lloc = "el que no està en cap lloc") i per l'altre εὐτοπία (εὐ, bon; τόπος, lloc) = "bon lloc".
Robert Owen (1771-1858), va ser un pioner del socialisme, inspirat encara per la fe dels pensadors il · lustrats del segle XVIII en el progrés humà i en la possibilitat de reformar gradualment la societat mitjançant la raó, el convenciment i l'educació.
Étienne Cabet (1788-1856), va ser un filòsof, teòric polític francès i socialista utòpic. Publica "Viatge a Icària", on descriu una utopia comunista en el futur, davant del present capitalista (1842).
El 1846-1847, uns quants Seguidors de Cabet s'establiren per viure en comunitat, al Poblenou de Barcelona, que justament Per Ells fou coneguda en un quant temps, amb el nom d'Icària.
El 1855, Ildefons Cerdà és refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.
La revolució social espanyola de 1936, coneguda com revolució espanyola va començar després de l'intent de cop d'Estat del 17 de juliol de 1936, que va desembocar en la Guerra Civil Espanyola. La seva principal base ideològica va ser l'anarcosindicalisme i el comunisme llibertari, amb un component marxista revolucionari, caracteritzat pel POUM (trotskistes) i l'ala esquerra radical del PSOE i UGT, i es va caracteritzar, entre altres coses: per la seva anticlericalisme en la religió, el seu cantonalisme en l'administratiu, el racionalisme en l'educació, assemblearisme, i el col · lectivisme autogestionari en l'econòmic.
Es va formar un govern desplaçant l'autonòmic de la Generalitat de Catalunya del president Companys, el COMITÈ CENTRAL DE MILÍCIES ANTIFEIXISTES on la CNT va cedir el seu poder en aquests moments històrics amb els partits polítics. "Error o encert" aquí es troba un dels principals dilemes d'una revolució per primera vegada en la història, d'implantar una dictadura anarquista, sotmetent a les altres forces polítiques ... I no es va fer...
Jo estava integrant, més o menys per atzar, l'única comunitat d'Europa occidental on la consciència revolucionària i el rebuig del capitalisme eren més normals que el seu contrari. A Aragó s'estava entre desenes de milers de persones d'origen proletari en la seva majoria, totes elles vivien i es tractaven en termes d'igualtat. En teoria, era una igualtat perfecta, i en la pràctica no estava molt lluny de ser-ho. En alguns aspectes, s'experimentava un pre gust de socialisme, per la qual cosa entenc que l'actitud mental prevalent fora d'índole socialista. Moltes de les motivacions corrents en la vida civilitzada-ostentació, afany de lucre, temor als patrons, etcètera-simplement havien deixat d'existir. La divisió de classes va desaparèixer fins a un punt que resulta gairebé inconcebible en l'atmosfera mercantil d'Anglaterra; allà només hi érem els camperols i nosaltres, i ningú era amo de ningú.
Els anarquistes d'Aragó van intentar aquí el que els seus companys catalans sempre havien eludit: La presa total del poder. Ho van intentar tot i les devastacions de la guerra, de la presència de contingents armats del POUM, del PSUC i dels nacionalistes catalans, tot i les repercussions que podia tenir a l'estranger, del govern central de Madrid, i fins i tot contra la voluntat de la pròpia CNT, al comitè nacional no es va consultar ni informar. Aquest es va trobar davant el fet consumat.
No és estrany que el consell d'Aragó s'hagi convertit en el blanc de la desaprovació general: republicans, socialistes i comunistes el van qualificar d'instrument d'una encoberta dictadura anarquista i el van acusar de tendències separatistes. Els comunistes del PC i PSUC que perseguien implantar la dictadura del proletariat sempre a les ordres de Stalin, van destruir al POUM i ho van intentar amb la CNT. ¿Aquesta és la utopia de Marx i Engels, en mans de la dictadura comunista de Stalin?.
La revolta militar feixista que va originar la guerra civil posaria de nou a l'anarcosindicalisme en la cruïlla. A la part oriental d'Aragó es van assajar els canvis revolucionaris que el moviment llibertari anhelava. Es va crear una nova economia col · lectivitzada coordinada per la Federació Regional de Col · lectivitats, també es va crear el Consell Regional de Defensa d'Aragó, primer Govern Autònom d'Aragó al segle XX.
Recentment Graham Kesley (1994) va estar a Osca i va donar una conferència sobre l'anarcosindicalisme al Altoaragón, en què va presentar aquest llibre. Ha defensat que les col · lectivitats no van ser imposades, tal com sostenen altres autors, sinó que es van implantar gràcies a la xarxa de sindicats que la CNT havia teixit al món rural, principalment a la zona oriental d'Aragó.
Com ell defensa, en la Història no només són importants els esdeveniments, sinó també la vida i experiències dels qui van viure aquests esdeveniments i van somiar un món sense explotadors i explotats.
Més tard, al desembre de 1936, el consell va ser reconegut després de llargues discussions amb els governs de Barcelona i Madrid, però va haver d'acceptar a representants d'altres partits, republicans i nacionalistes aragonesos, restringir els seus plens poders i sotmetre a l'autoritat de l'Estat centralitzat, encara que va mantenir una autonomia més gran que l'actual. El Consell d'Aragó es va convertir de facto, en l'únic "estat" anarquista de la història.
El Consell d'Aragó va ser dissolt per tropes de la 11a divisió del comunista Enrique Líster. Però també van intervenir tropes de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Val la pena recordar quins van ser els centralistes que van acabar amb una autonomia aragonesa, amb uns costos econòmics en plena guerra (crec que es va perdre la collita). Si haguessin volgut enfonsar la República, ningú ho hagués fet millor a consciència.
La ideologia comunista de Marx i Engels i portada a terme a la revolució bolxevic per Lenin en 1917 també era utòpica i es va aconseguir, sent destruïda per uns dirigents, corruptes i assassins començant per Stalin, Tots els països comunistes, satèl · lits de l'URSS, la revolució Mexicana, la Coreana, la de Nicaragua, la Xina, l'Vietnamita, la Cubana, etc. etc.
Moltes revolucions al món i coneixem popularment a tots els seus protagonistes, La Pasionaria, Carrillo, Lenin, Stalin, Trotski, Zapata, Pancho Villa, Mao, Ho Chi Minh, El Che, Fidel, etc. i dels revolucionaris espanyols no coneixem a cap, (a excepció dels anomenats que van acceptar l'hereu del franquisme "la monarquia"), i no es coneix a Joan Peiró, Federica, Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Cipriano Mera, Ortiz, etc. etc. i al meu amic el capità Puertas que va renunciar a la paga que li van oferir a la vellesa de "capità de l'exèrcit" d'aquesta mal anomenada democràcia i jo em pregunto ¿En quina mena de país vivim que s'intenta ignorar per tots els mitjans, a les persones que van lluitar per una vida més digna i només pel fet de ser anarquistes? o "Per por a l'anarquia" ...! La més alta expressió de llibertat (Élisée Reclus 1830-1905). Si encara està per demostrar ...!
La història o millor dit els fets històric s'estudien sobre molts criteris en una majoria de casos en opinions divergents, com passa amb tot, al ser els humans éssers individuals amb una opinió diferent els uns dels altres. Les persones s'han tornat individualistes, consumistes i egoistes, només cal veure la crisi que estem patint i tots són lluites de grups separats, no hi ha ningú que sigui capaç d'unir els grups en un sol front. Així ha estat sempre i continuarà sent, avui en dia els líders que ens haurien de guiar estan tots comprats pel poder (sindicats CCOO, UGT, etc. 6,3 milions d' € l'any, cada un) són subvencionats i passen a ser uns assalariats del govern, passant a ser empreses mercantils, que els va molt bé el negoci i en tems de crisi millor.
I no pretenc ni admetre ni negar esdeveniments, però el que queda clar i com a testimoni mundial que la Utopia ... cap a un món millor, per a la majoria d'un poble es va aconseguir amb el Consell d'Aragó amb les col · lectivitzacions agràries i amb les col · lectivitzacions industrials de Barcelona i bona part de Catalunya, no vull dir amb això que en les nostres organitzacions ideològiques sigui tot blat net, que com a tot arreu es couen faves i el que sí mantinc és que en el meu entorn de militància de més de 40 anys mai he detectat irregularitats i bé és sabut per la majoria d'historiadors i "estudiosos del tema", biografies, autobiografies, persones que ho van passar i van sobreviure, pel bis a bis, que d'aquesta part de la història de la guerra civil i revolució s'han escrit més llibres que de la II Guerra Mundial.
I de tots aquests escrits, una cosa està molt clara, moltíssims militants anarquistes anònims i amb càrrecs importants en la milícia primer i en l'exèrcit popular després i altres que van exercir en política van morir uns per no trair la seva ideologia, altres amb el que duien posat i altres van tornar a exercir i viure de la feina que feien abans de la guerra, pocs casos de tantes persones exemplars s'ha donat al món.
Dedicat a Josep una persona que admiro a través del seu bloc "vivències" i me esforçat per escriure sobre la meva opinió sobre la Utopia i espero que ho llegeixi ...!
I al meu amic Ricard Gillamón, nascut al Poble Nou (Barçelona).
Manuel Valero
16/08/2013
16/08/2013
Manuel, claro que te leo, y me siento muy orgulloso que me dediques este post, aunque no lo merezco y no es por falsa modestia. Entiendo todo lo que has escrito y muchas cosas ya las conozco, no solo por haberlas leido sino también como Ricardo, de ser vecinos en Poble Nou, desde que éramos pequeños y haber vivido en el barrio muchas de estas cosas. También por haberme dejado unos libros muy interesantes un amigo que tiene un blog muy bueno, aunque él es mejor que su blog. Ya sabes que en aquel barrio , quizás ahora ya no, pero allí podías encontrar desde un facha, muy facha hasta un señor de algún partido que solo eran cuatro. Aun recuerdo que en casa de mis padres que se hablaba de un partido:"Els Federals" (Los Federales) y por lo visto eran participativos, no estaban para esconderse de nada. y eran cuatro! En fin ya conoces aquel barrio, que supongo que los vecinos de fuera del "centro" los demás viviamos entre fabricas, y esto que estabamos a un minuto del "centro". Este "centro" era el Casino, el de los ricos. Creo que eramos el reflejo de las fabricas y la gente de nuestro contorno. Manuel, te lo digo con toda la sinceridad, creo que nunca sabre quien soy en política; bien tampoco es esto del todo. Te vas desengañando. Pero se lo que nunca seré: "alguien que vaya cambiando de posición "
ResponderEliminarJamás ni votaré ni defenderé a un rico, esto está claro. Pero es tan dificil la Utopía..
Manuel, ahora que pienso soy catalán y defiendo Catalunya porqué la llevo en la cabeza y en el corazón, no en las manos, porque creo que las locuras es cuando se llevan en las manos, y tampoco soy el clásico que dice ser un ciudadano del mundo, que esta frase tampoco la entiendo.
Yo se que esto a vosotros no os pasa, pero como se hace para"cambiar de rumbo"? Quizás volver a tener 14 años y un señor que te lleve de la mano y te enseñe...?
Un abrazo muy grande, Manuel
Un bloc recomendable.
ResponderEliminarMi hijo se llama Icaro, en honor a la comuna icariana de Cabet (tiene 31 años).
No voto en este momento (lo he hecho a Candel años ha).
Votar ahora es premiarles por su comportamiento y no reprenderles.
Ellos viven de nuestro voto, así que hay que administralos como recurso único.
Salut.
Prometo seguirle.
Salut JOSEP
Hola Josep dedueixo pel teu bloc i tots els teus escrits i les contestacions als teus amics, que ets una persona culta, intel · ligent i molt dedicat a tots els temes que toques, amb molta qualitat i molt treballats i et felicito per tots, aprenc molt d'ells i per això els que conec una mica et faig la ginça i et contesto.
ResponderEliminarEl de menys són les ideologies, les ideologies són com les religions, en el món que vivim n'hi ha a milers i l'important per a mi és l'ésser humà, gent que pensa amb el cap i el cor i gent així n'hi ha a totes les latituds del planeta i totes tenen el meu respecte i admiració i compartir el poc de bé que pot haver en el nostre planeta et dóna una petita ... molt petita esperança ...
Ara si ... El que no entenc és que aquestes bones persones no s'adonin dels que dirigeixen des de la meitat fins a la cuspide de la piràmide, no són tan bons ... Això és el que no entenc ...! I suposo que d'aquí neix la meva ideologia ... De cap i cor ... (I també ha d'influir la genètica, el meu pare també ho era i el vaig perdre als 16 anys, pel que poc vaig poder aprendre d'ell).
El de ciutadà del món per a nosaltres no deixa de ser una realitat, en considerar que el lloc on neixes és circumstancial i que les fronteres dels països mai les han delimitat el poble, sinó els cacics guerrers senyors del poble, reis amb els seus nobles, emperadors amb els seus capitans i dictadors per la força com tots els que manen, etc. etc.
Salut i una forta abraçada Josep i el comparteixes amb el teu amic Miquel que també ha escrit en el meu bloc i que el seu fill es diu Icaro. Ves per on ...!
Hola Manuel, la fotos del tramvia és per a mi un record no es pot esborrar. Aquí acabaven els tramvies 52 i 36. i justament on parava estava la meva Escola. Suposo que ja no està –l’escola--. L'edifici era de tres plantes. Al costat hi havia una licoreria que li deien "la licoreria del lloro". Una vegada el conductor se'n va anar amb el tramvia i va deixà al cobrador a terra. Pel que sembla va ser el lloro qui va donar l'ordre de sortida. Aquest lloro que ja deu fer molts anys que ja és mort si jo sóc l'amo l’hagués embalsamat com una mòmia. Era genial ho imitava tot.
ResponderEliminarUna abraçada